EXERCICIS DE VEU D'UN PINTOR

PEREJAUME "OBREDA"

Aquell pintor que trasllada les pintures d'un lloc cap a un altre i fa, amb els recorreguts, escriptura i dibuix, com qui guixa amb les pintures que du, prova, en realitat, d'expressar, així, certes aglutinacions de sons i sentits que no tenen, encara avui, representació gràfica.

MIRATGE "INSPIRAT EN UN POEMA DE MARIA-MERCÈ MARÇAL"

Avui vint-i-u d'abril

amb un sol radiant

m'he posat davant

una tela en blanc.

He vist llums i colors

pigments en moviments,

els pinzells corren sols

i esquitxen taques.

És real.? No és real.?

Sí, és real.

És un bell miratge.

Feia molt que no pintava

massa núvols m'envoltaven.

MONTSERRAT ABELLÓ I SOLER


T'he estimat
amb massa
paraules


Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.

I APRENC A DIR QUE NO Montserrat Abelló i Soler

Amollo en la nit

la veu amarga o

la veu esperançada.

I aprenc a dir que NO.

Que ja no és temps de plorar

ni de lamentar-se, ni tampoc

el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que NO.

I APRENC A DIR QUE NO. Montserrat Abelló i Soler

No coneixia el poema que Dolors Cerdanya ha penjat al seu bloc. És un poema petit, però convincent. M'han agradat les seves reflexions sobre el poema. Estic totalment d'acord amb ella que per desenvolupar el nostre creixement personal, hem d'apendre quan és el moment d'un NO. És l'única manera de formar una personalitat pròpia i en el fons, buscar el nostre camí i la nostra felicitat.
Quan vaig llegir el comentari de la Dolors, pensava amb la Maria-Mercè Marçal. De molt jove va veure clar que calien NO's, si volia viure la seva vida. Segurament no li va ser fàcil anar en contra les normes establertes. L'ambient social d'aquella època, els costums i tradicions anaven en una altra direcció. Però seguint el seu camí ens ha pogut deixar aquest valuós testimoni del seu talent.
Va morir massa jove, però ens ha deixat una immensa riquesa literària.

LLUNA DE PORCELLANA:
POEMA DE MARIA-MERCÈ MARÇAL (BRUIXA DE DOL)

Perquè avui feia el seu ple
la lluna se'ns posa a taula.
Quin pany de cel de quadrets
de cuina les estovalles!
En acabat de sopar
l'amor ens tira les cartes.
Al primer tomb de la sort
la color se'ns trasmudava.
Al segon, els gots de vi
tacaren les estovalles.
Al tercer se'ns va trencar
la lluna de porcellana.

LLUNA DE PORCELLANA : MARIA-MERCÈ MARÇAL

"JO PORTO DINTRE MEU" ROSA LEVERONI

Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només

La solitud immensa

de l'estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva.

SOTA EL SIGNE DEL DRAC

Segons la Maria-Mercè Marçal, la Rosa Leveroni viu la vida que li ha pertocat sense enganyar-se ni fer-se il·lusions. Una dona que s'ha doblegat a la voluntat familiar, que mai no ha estat una rebel, però que tampoc ha perdut el sentit de la realitat.
Una dona que es va crear un espai personal, una vida rica, encara que silenciosa, diria que fins i tot closa, si no fos per l'energia del seu tracte afable i poc convencional, i del seu riure. I afegiria, per altres referències, el seu sentit de l'humor,que dificilment sospitariem a jutjar per la gravetat d'una part de la seva poesia.
En definitiva, ens trobem davant d'algú que ha hagut de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des del costums ni des de propostes o moviments contestaris.

SOTA EL SIGNE DEL DRAC

Clementina es deia...El fer i desfer de la vida quotidiana.

Segons la Maria-Mercè Marçal, la poesia de Clementina Arderiu expressa essencialment una acceptació idiològica de la feminitat com a destí-<< Dona i destí secularment / caminen...>> d'acord amb el paper que també va representar en la vida, el d'esposa i mare. Aquest model tradicional és el que ella assuméix, defensa i s'erforça a vehicolar, sense fissures.
Però precisament la seva poesia expressa les fissures, és la fissura, l'espai on irromp el desordre i on la seva veu d'individu que vol fer-se, en llibertat, és alhora l'impuls vital tenaç de refer altra cop la trama esvinçada segons el model decidit per endavant;<< Per no caure mai més / poso el cor en reserva / pobre cor massa tendre / dins d'un fang massa vell / en campana de vidre / tot ell>>.

CANÇÓ DEL DIA INÚTIL

DE CANT I PARAULES, CLEMENTINA ARDERIU


Aquest dia que fina, que fina
lentament, com la llàntia en el vas,
no em portà l'alegria divina,
ni de mi no féu mica de cas.

Em deixà dins la cambra pregona
com un fòtil inútil i vell,
entre els mobles que fan la rodona
i les mosques que em busquen la pell.

No tingué ni la minsa sorpresa
d'una pluja o d'un vent displicent;
no mogué la cortina malmesa
ni en el sol no posà entelament.

Fou només com la fonda llossada
a les coses que em bullen a dins
i un cruixir de vianda cremada
i una olor de ferments i de vins.

Com el dia que fina, que fina,
no en voldria cap més a mon pas;
si en mon cor no posà cap espina.
féu ma sang una mica de glaç.

FINESTRA

POEMA DE LA MARIA-MERCÈ MARÇAL

FINESTRA

(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més menut,
el que duia confetti a les butxaques.
Però, ai ! ... les arnes no dormen. )

TRES VOLTES REBEL

A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
M. M Marçal

Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si vol escriure ficció.
Virginia Woolf


Dos sentències oposades però gira en la mateixa direcció.
Lluitar per la dona, treure-la de la seva invisibilitat.
La Virginia Woolf, de família benestant i culta, tenia desde molt jove accés al món literari però de més gran, quan volia ser escriptora s'adona que, com a dona no podia entrar en aquest món perque només era reservat als homes. L'única manera de deixar sentir la seva veu seria ser independent i treballar des del silenci.
En canvi la nostra Maria Mercè,amb el seu caràcter valent, passional i rebel, ha volgut lluitar per la llibertat de la dona com un repte més personal. Ha entrat i ha volgut viure amb tota la seva sensibilitat el món marginat de la dona. Ella, a través de la seva preciosa poesia, ens va demostrar que sí , hi ha espai per la dona en aquest món.
TRES VOLTES REBEL !
Gràcies a la seva rebel·lia, la Maria Mercè ens ha deixat aquest univers poètic personal.

VIRGINIA WOOLF

Va néixer el dia 25 de gener de 1882 a Londres.
Va ser novel·lista, assagista, editora i escriptora de contes britànics.
Feminista. Considerada com una de les més destacades figures del modernisme literari del segle xx.
Una de les seves novel·les més famoses va ser "La senyora Dalloway" El seu llarg assaig "Una habitació pròpia"(1929),amb la seva famosa sentència: "Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si vol escriure ficció"
Va ser redescoberta durant la dècada de 1970. Gràcies a aquest assaig, un dels textos més citats
del moviment feminista, que exposa les dificultats de les dones per consagrar-se a l'escriptura en un món dominat pels homes.
Virginia Woolf patia d'una malaltia mental (trastorn bipolar), va ser molt depressiva i entre escrit i escrit patia de crisis nervioses
El 28 de Març de 1941 ja no podia més, es va posar el seu abric, va omplir les seves butxaques amb pedres i es va llançar al riu Ouse prop de casa seva.
Havia deixat una carta al seu marit.

Deia la carta:

Sento que vaig embogir de nou. Crec que no podem passar una altra vegada per una d'aquestes èpoques terribles. I no puc recuperar-me aquesta vegada. Començo a sentir veus, i no puc concentrar-me. Així que faig el que em sembla el millor que puc fer. Tu m'has donat la màxima felicitat possible. Has estat en tots els sentits tot el que qualsevol podria ser. Crec que dues persones no poden ser més feliços fins que va venir aquesta terrible malaltia. No puc lluitar més. Estic arruinant la teva vida, que sense mi, tu podràs treballar. Ho faràs, ho sé. Ja veus que no puc ni tan sols escriure això adequadament. No puc llegir. El que vull dir és que dec tota la felicitat de la meva vida a tu. Has estat totalment pacient amb mi i increïblement bo. Vull dir-ho, tot el mòn ho sap. Si algú podia haver-me salvat hauries estat tu. Tot ho he perdut excepte la certesa de la teva bondat. No puc seguir arruinant la teva vida durant més temps. No crec que dues persones poquessin ser més feliços del que hem estat tu i jo.

MÁSCARA

Máscara,
la luz mediterránea
hizo estallar el oro de Agamenón,
y la brisa marina
hizo brotar de tu hueco
la voz,
que de tanto sonar
te transformó en persona.

LA MAGDALENA LLEGINT

Rogier van der Weyden, pintor flamenc de mitjans del segle xv,destacat pel caràcter innovador de les seves composicions religioses dins de la pintura de la seva època, va pintar aquesta preciosa obra "LA MAGDALENA LLEGINT " /1450)

Se suposa o sembla que està llegint la Bíblia. I si no fos així? I si estiguès llegint una altra lectura, per exemple els poemes de la "MARIA-MERCÈ MARÇAL?" No em sembla una casualitat trobar aquesta pintura a la portada del llibre "Sota el signe del drac".Em sembla que aquí les dues coses, la pintura i la poesia han estat una bona trobada. Jo veig a les dues protagonistes cada vegada més com una sola. Quan més vaig coneixent a la Maria-Mercè, més puc entendre la Magdalena, que per a mi, poc a poc està cobrant vida.Desapareix el temps. Passat i present es confonen, la Magdalena es transforma, és la poeta i la nostra estimada poeta la puc veure reflectida com Magdalena en aquesta pintura tan bonica. Les dues representen espléndidament al món femení.

ULISSES

ALGUN DIA

Algun dia acabaré la lectura d'Ulisses

DÓNA ' M LA MÀ

DÓNA ' M LA MÀ

DÓNA'M LA MÀ
Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant; tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

JOAN MANUEL SERRAT

Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit. Lletra i música de Joan Manuel Serrat.

POEMA DE SALVADOR ESPRIU

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril?

Plovia a poc a poc. Nosaltres

amb gran tedi, darrere

la finestra, miràvem

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa,benigna,

amb les flors i tancava fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia molt suaument els nostres

petits noms i somreia.