MONTSERRAT ABELLÓ I SOLER


T'he estimat
amb massa
paraules


Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.

I APRENC A DIR QUE NO Montserrat Abelló i Soler

Amollo en la nit

la veu amarga o

la veu esperançada.

I aprenc a dir que NO.

Que ja no és temps de plorar

ni de lamentar-se, ni tampoc

el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que NO.

LLUNA DE PORCELLANA:
POEMA DE MARIA-MERCÈ MARÇAL (BRUIXA DE DOL)

Perquè avui feia el seu ple
la lluna se'ns posa a taula.
Quin pany de cel de quadrets
de cuina les estovalles!
En acabat de sopar
l'amor ens tira les cartes.
Al primer tomb de la sort
la color se'ns trasmudava.
Al segon, els gots de vi
tacaren les estovalles.
Al tercer se'ns va trencar
la lluna de porcellana.

"JO PORTO DINTRE MEU" ROSA LEVERONI

Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només

La solitud immensa

de l'estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva.

CANÇÓ DEL DIA INÚTIL

DE CANT I PARAULES, CLEMENTINA ARDERIU


Aquest dia que fina, que fina
lentament, com la llàntia en el vas,
no em portà l'alegria divina,
ni de mi no féu mica de cas.

Em deixà dins la cambra pregona
com un fòtil inútil i vell,
entre els mobles que fan la rodona
i les mosques que em busquen la pell.

No tingué ni la minsa sorpresa
d'una pluja o d'un vent displicent;
no mogué la cortina malmesa
ni en el sol no posà entelament.

Fou només com la fonda llossada
a les coses que em bullen a dins
i un cruixir de vianda cremada
i una olor de ferments i de vins.

Com el dia que fina, que fina,
no en voldria cap més a mon pas;
si en mon cor no posà cap espina.
féu ma sang una mica de glaç.

FINESTRA

POEMA DE LA MARIA-MERCÈ MARÇAL

FINESTRA

(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més menut,
el que duia confetti a les butxaques.
Però, ai ! ... les arnes no dormen. )

MÁSCARA

Máscara,
la luz mediterránea
hizo estallar el oro de Agamenón,
y la brisa marina
hizo brotar de tu hueco
la voz,
que de tanto sonar
te transformó en persona.

DÓNA ' M LA MÀ

DÓNA ' M LA MÀ

DÓNA'M LA MÀ
Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant; tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

POEMA DE SALVADOR ESPRIU

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril?

Plovia a poc a poc. Nosaltres

amb gran tedi, darrere

la finestra, miràvem

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa,benigna,

amb les flors i tancava fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia molt suaument els nostres

petits noms i somreia.

LA RODA DEL TEMPS Salvador Espriu

Del bloc de Raimunda:

Un cop establertes les arrels de la nostra personalitat, caldrà mantenir-les durant la resta de la vida per poder trobar la pau en la vellesa.

Quines paraules boniques.
Corry