EXERCICIS DE VEU D'UN PINTOR

PEREJAUME "OBREDA"

Aquell pintor que trasllada les pintures d'un lloc cap a un altre i fa, amb els recorreguts, escriptura i dibuix, com qui guixa amb les pintures que du, prova, en realitat, d'expressar, així, certes aglutinacions de sons i sentits que no tenen, encara avui, representació gràfica.

MIRATGE "INSPIRAT EN UN POEMA DE MARIA-MERCÈ MARÇAL"

Avui vint-i-u d'abril

amb un sol radiant

m'he posat davant

una tela en blanc.

He vist llums i colors

pigments en moviments,

els pinzells corren sols

i esquitxen taques.

És real.? No és real.?

Sí, és real.

És un bell miratge.

Feia molt que no pintava

massa núvols m'envoltaven.

MONTSERRAT ABELLÓ I SOLER


T'he estimat
amb massa
paraules


Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.

I APRENC A DIR QUE NO Montserrat Abelló i Soler

Amollo en la nit

la veu amarga o

la veu esperançada.

I aprenc a dir que NO.

Que ja no és temps de plorar

ni de lamentar-se, ni tampoc

el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que NO.

I APRENC A DIR QUE NO. Montserrat Abelló i Soler

No coneixia el poema que Dolors Cerdanya ha penjat al seu bloc. És un poema petit, però convincent. M'han agradat les seves reflexions sobre el poema. Estic totalment d'acord amb ella que per desenvolupar el nostre creixement personal, hem d'apendre quan és el moment d'un NO. És l'única manera de formar una personalitat pròpia i en el fons, buscar el nostre camí i la nostra felicitat.
Quan vaig llegir el comentari de la Dolors, pensava amb la Maria-Mercè Marçal. De molt jove va veure clar que calien NO's, si volia viure la seva vida. Segurament no li va ser fàcil anar en contra les normes establertes. L'ambient social d'aquella època, els costums i tradicions anaven en una altra direcció. Però seguint el seu camí ens ha pogut deixar aquest valuós testimoni del seu talent.
Va morir massa jove, però ens ha deixat una immensa riquesa literària.

LLUNA DE PORCELLANA:
POEMA DE MARIA-MERCÈ MARÇAL (BRUIXA DE DOL)

Perquè avui feia el seu ple
la lluna se'ns posa a taula.
Quin pany de cel de quadrets
de cuina les estovalles!
En acabat de sopar
l'amor ens tira les cartes.
Al primer tomb de la sort
la color se'ns trasmudava.
Al segon, els gots de vi
tacaren les estovalles.
Al tercer se'ns va trencar
la lluna de porcellana.

LLUNA DE PORCELLANA : MARIA-MERCÈ MARÇAL

"JO PORTO DINTRE MEU" ROSA LEVERONI

Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només

La solitud immensa

de l'estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva.

SOTA EL SIGNE DEL DRAC

Segons la Maria-Mercè Marçal, la Rosa Leveroni viu la vida que li ha pertocat sense enganyar-se ni fer-se il·lusions. Una dona que s'ha doblegat a la voluntat familiar, que mai no ha estat una rebel, però que tampoc ha perdut el sentit de la realitat.
Una dona que es va crear un espai personal, una vida rica, encara que silenciosa, diria que fins i tot closa, si no fos per l'energia del seu tracte afable i poc convencional, i del seu riure. I afegiria, per altres referències, el seu sentit de l'humor,que dificilment sospitariem a jutjar per la gravetat d'una part de la seva poesia.
En definitiva, ens trobem davant d'algú que ha hagut de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des del costums ni des de propostes o moviments contestaris.