SOTA EL SIGNE DEL DRAC

Clementina es deia...El fer i desfer de la vida quotidiana.

Segons la Maria-Mercè Marçal, la poesia de Clementina Arderiu expressa essencialment una acceptació idiològica de la feminitat com a destí-<< Dona i destí secularment / caminen...>> d'acord amb el paper que també va representar en la vida, el d'esposa i mare. Aquest model tradicional és el que ella assuméix, defensa i s'erforça a vehicolar, sense fissures.
Però precisament la seva poesia expressa les fissures, és la fissura, l'espai on irromp el desordre i on la seva veu d'individu que vol fer-se, en llibertat, és alhora l'impuls vital tenaç de refer altra cop la trama esvinçada segons el model decidit per endavant;<< Per no caure mai més / poso el cor en reserva / pobre cor massa tendre / dins d'un fang massa vell / en campana de vidre / tot ell>>.

CANÇÓ DEL DIA INÚTIL

DE CANT I PARAULES, CLEMENTINA ARDERIU


Aquest dia que fina, que fina
lentament, com la llàntia en el vas,
no em portà l'alegria divina,
ni de mi no féu mica de cas.

Em deixà dins la cambra pregona
com un fòtil inútil i vell,
entre els mobles que fan la rodona
i les mosques que em busquen la pell.

No tingué ni la minsa sorpresa
d'una pluja o d'un vent displicent;
no mogué la cortina malmesa
ni en el sol no posà entelament.

Fou només com la fonda llossada
a les coses que em bullen a dins
i un cruixir de vianda cremada
i una olor de ferments i de vins.

Com el dia que fina, que fina,
no en voldria cap més a mon pas;
si en mon cor no posà cap espina.
féu ma sang una mica de glaç.

FINESTRA

POEMA DE LA MARIA-MERCÈ MARÇAL

FINESTRA

(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més menut,
el que duia confetti a les butxaques.
Però, ai ! ... les arnes no dormen. )

TRES VOLTES REBEL

A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
M. M Marçal

Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si vol escriure ficció.
Virginia Woolf


Dos sentències oposades però gira en la mateixa direcció.
Lluitar per la dona, treure-la de la seva invisibilitat.
La Virginia Woolf, de família benestant i culta, tenia desde molt jove accés al món literari però de més gran, quan volia ser escriptora s'adona que, com a dona no podia entrar en aquest món perque només era reservat als homes. L'única manera de deixar sentir la seva veu seria ser independent i treballar des del silenci.
En canvi la nostra Maria Mercè,amb el seu caràcter valent, passional i rebel, ha volgut lluitar per la llibertat de la dona com un repte més personal. Ha entrat i ha volgut viure amb tota la seva sensibilitat el món marginat de la dona. Ella, a través de la seva preciosa poesia, ens va demostrar que sí , hi ha espai per la dona en aquest món.
TRES VOLTES REBEL !
Gràcies a la seva rebel·lia, la Maria Mercè ens ha deixat aquest univers poètic personal.

VIRGINIA WOOLF

Va néixer el dia 25 de gener de 1882 a Londres.
Va ser novel·lista, assagista, editora i escriptora de contes britànics.
Feminista. Considerada com una de les més destacades figures del modernisme literari del segle xx.
Una de les seves novel·les més famoses va ser "La senyora Dalloway" El seu llarg assaig "Una habitació pròpia"(1929),amb la seva famosa sentència: "Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si vol escriure ficció"
Va ser redescoberta durant la dècada de 1970. Gràcies a aquest assaig, un dels textos més citats
del moviment feminista, que exposa les dificultats de les dones per consagrar-se a l'escriptura en un món dominat pels homes.
Virginia Woolf patia d'una malaltia mental (trastorn bipolar), va ser molt depressiva i entre escrit i escrit patia de crisis nervioses
El 28 de Març de 1941 ja no podia més, es va posar el seu abric, va omplir les seves butxaques amb pedres i es va llançar al riu Ouse prop de casa seva.
Havia deixat una carta al seu marit.

Deia la carta:

Sento que vaig embogir de nou. Crec que no podem passar una altra vegada per una d'aquestes èpoques terribles. I no puc recuperar-me aquesta vegada. Començo a sentir veus, i no puc concentrar-me. Així que faig el que em sembla el millor que puc fer. Tu m'has donat la màxima felicitat possible. Has estat en tots els sentits tot el que qualsevol podria ser. Crec que dues persones no poden ser més feliços fins que va venir aquesta terrible malaltia. No puc lluitar més. Estic arruinant la teva vida, que sense mi, tu podràs treballar. Ho faràs, ho sé. Ja veus que no puc ni tan sols escriure això adequadament. No puc llegir. El que vull dir és que dec tota la felicitat de la meva vida a tu. Has estat totalment pacient amb mi i increïblement bo. Vull dir-ho, tot el mòn ho sap. Si algú podia haver-me salvat hauries estat tu. Tot ho he perdut excepte la certesa de la teva bondat. No puc seguir arruinant la teva vida durant més temps. No crec que dues persones poquessin ser més feliços del que hem estat tu i jo.