Aquest dia que fina, que fina
lentament, com la llàntia en el vas,
no em portà l'alegria divina,
ni de mi no féu mica de cas.
Em deixà dins la cambra pregona
com un fòtil inútil i vell,
entre els mobles que fan la rodona
i les mosques que em busquen la pell.
No tingué ni la minsa sorpresa
d'una pluja o d'un vent displicent;
no mogué la cortina malmesa
ni en el sol no posà entelament.
Fou només com la fonda llossada
a les coses que em bullen a dins
i un cruixir de vianda cremada
i una olor de ferments i de vins.
Com el dia que fina, que fina,
no en voldria cap més a mon pas;
si en mon cor no posà cap espina.
féu ma sang una mica de glaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada